La gestió de la violència intrafamiliar

Resum de la ponència al Ier Congrés Interdisciplinari d'Atenció Primària (Tarragona)

 [Ö] Mai podem ser indiferents a la violència. En més o menys mesura la violència ens impacte. Som més vulnerables als actes violents i menys a parlar dels actes violents. No és el mateix participar en un acte violent que ésser espectador de la violència: la violència als nostres carrers que els actes violents a països llunyans,… L’impacte que ens causa la violència moldeja les nostres actituds, com per exemple, la racionalització: els altres són diferents, això els passa perquè són…, fan…, no són…, no fan…; l’allunyament: no puc fer-hi res, això no depèn de mi, això em comprometrà, em complicarà la carrera, el càrrec, no és tan greu com sembla, això és normal,…

Analitzant-ho d’aquesta manera hom pot caure en la temptació de pensar en una predisposició innata vers la violència, però la violència s’aprèn com s’aprèn a parlar en una llengua (l’agressivitat és innata). Igualment, s’aprenen les nostres actituds vers la violència. Ara sabem que un infant que ha conviscut i crescut en un entorn familiar violent tendeix a reproduir aquetes pautes de comportament vers l’entorn i vers la seva família (David Howe, 1997) quan esdevé adolescent, adult, marit, pare,… Tot i així, no tots els infants que han estat en contacte o han estat víctimes de situacions violentes desenvolupen actituds i conductes violentes.

D’aquí que cal interrogar-nos: Com responem davant la violència?. I davant el conflicte que porta a la violència?. La gestió de la violència comença per nosaltres mateixos. Cadascun de nosaltres és el primer i més potent agent de canvi davant la violència i davant el conflicte; cadascun formem part de l’entramat que és la societat civil: com a persona, com a ciutadà, com a professional, com a pare, com a votant, com a membre d’una associació,… Solament una visió ecològica i actitud sinèrgica serà capaç d’actuar amb força i determinació per eradicar la violència.

D’un temps ençà hem entrat en una nova manera de ‘veure i actuar’, però això requereix de la nostra voluntat de voler ‘veure i actuar’ d’una manera diferent: el que miro i el que faig no s’acaba en la meva mirada i en el meu fer, com miro i com faig sempre té unes conseqüències i, en el moment que ho sé,  no puc ser indiferent ni ignorar el ‘meu mirar’ i el ‘meu actuar’. En el moment que en sóc conscient les persones són importants per a mi com a persones, més enllà del seu color, religió, ètnia, malaltia,… i de l’impacte que la seva ‘diferència’ provoca en mi.

Fet aquest petit apunt sobre la gestió personal de la violència com a primer agent de canvi, no hem d’oblidar que la violència té altres nivells de gestió: professional, institucional, interinstitucional, intracomunitària, interserveis,…

Què podem fer i com ho podem fer, com a  professionals,

per a col·laborar en l’eradicació de la violència?

La gestió professional de la violència intrafamiliar

La primera gestió professional que podem fer de la violència és la seva conceptualització. La violència no és un acte gratuït (contràriament, estaríem parlant de conductes violèntes no apreses), ni tampoc innat (no garantiria la continuïtat de l’espècie), requereix una gestació (immediata o molt llarga, en funció de les circumstàncies i de les característiques dels participants) perque es manifesti.

Una crisi familiar, ja sigui previsible (la jubilació, l’adolescència, el naixement de fills en la parella,…) o imprevisible (una mort sobtada, una separació de parella, el diagnòstic d’una malaltia terminal, el naixement d’un fill amb deficiències,…) provoca desorganització en la família acompanyada de dolor, tensions,… que la desestabilitzen i l’empenyen a reorganitzar-se de manera diferent a com ho havia fet fins aleshores. La família sol afrontar aquestes situacions com un problema, amb una tendència natural a superar-les (mecanismes d’adaptació) i a recuperar l’estabilitat. Esdevé, així, una situació temporal i, sovint, que afavoreix el desenvolupament de la família i la seva adaptació a l’entorn i/o a les circumstàncies.

En circumstàncies adverses quan aquesta situació no es resol, correm el perill que s’amplifiqui amb altres factors de risc que precipitarien una crisi de més difícil superació:

• altres situacions estressants (atur, divorci, augment del volum de treball, embaràs imprevist, problemes escolars,…);
• característiques familiars (pares joves, manca de suport familiar i/o social, conflictes amb la família extensa, manca d’afecte i recolzament emocional en la parella,…);
• característiques socioeconòmiques (escassos ingressos econòmics, precarietat laboral, vivenda amb dèficits d’infraestructura, insalubre,…, dificultats d’integració sociocomunitària,…);
• característiques personals dels membres (història familiar: maltractament o abandonament infantil; història personal: toxicomanies, conductes dissocials,…; estat de salut física, psicològica,…; sistema de valors,  creences, religió, normes culturals,…);… 

que minven les capacitats de la família per afrontar i resoldre adequadament aquest repte. Llavors, sovint la crisi s’instal·la en la família i va emergint el conflicte (entès com un enfrontament ja sigui simètric o complementari) davant la manca d’habilitats per adaptar-se als requeriments que el seu propi procés evolutiu els planteja. Crisi, manca d’habilitats i conflicte (simètric o complementari) afavoreixen l’aparició de les conductes violentes. 

És en aquest procés on es planteja la nostra intervenció: capacitar la família per a satisfer les seves necessitats i resoldre els propis problemes i conflictes a partir dels propis recursos. Intervenció que vindrà determinada per l’àmbit, nivell i rol professional que desenvolupem.

Això, emmarca la gestió professional de la violència a nivell primari i exercint el rol professional conjuntament amb altres professions, és a dir, interdisciplinar.

Gestió primària i interdisciplinar de la violència intrafamiliar

Que pretenem?

Promoció de les capacitats en la família

Detecció precoç de la seqüència que mena a la violència: problema-conflicte-violència.

Com ho pensem aconseguir?

• Conceptualitzar el procés de creació de la violència: interpersonal, intra-familiar, intra-personal, extra-familiar, inter-personal,… (transmissió transgeneracional de la violència) per una major comprensió, definició de criteris d’actuació i planificació del disseny d’intervenció. 
• Promocionar el benestar de les persones establint, a priori, criteris d’actuació vers la infància, la vellesa i els adults, per bé que, a posteriori, l’especificitat del cas en funció de la gravetat i la severitat hauria de marcar les prioritats de la intervenció professional. 
• Conèixer la intervenció professional d’altres sectors: social, escolar, judicial,…, i nivells: primari, secundari i terciari, pel què fa a la promoció (límits i possibilitats) del benestar i la salut.

De quina manera ho podem assolir?

Adoptar una concepció del rol professional més global i solidària, entenent que el canvi comença a partir d’un mateix. Això ens ha de portar a sentir-nos professionals compromesos i actius en pro de l’eradicació de la violència:

• ampliant el focus de la pròpia intervenció professional: la salut de l’usuari és la persona i la família (en les seves diferents i canviants configuracions) com a nuclis bàsics de la societat. Assumim un concepte ampli de salut humana: fisico-bio-psico-socio-antro-cultural-… (Morin, 1991)
• ampliant l’epistemologia: concebre l’usuari: persona i família, com un sistema viu i obert que intercanvia constantment informació amb l’exterior i amb capacitat per a transformar-se i evolucionar. Fomentem la seva capacitat d’auto-gestió, d’auto-organitzar-se (Foester, 1981).
• ampliant l’abordatge de la intervenció: treballar pel benestar i la salut de l’usuari però també per la continuitat de la intervenció dels altres professionals, incorporant el que els altres professionals necessiten de la meva intervenció - disciplina i el que puc incorporar de la intervención - disciplina dels altres per a millorar la meva intevenció.Vetllem per mantenir una actitud oberta a la interdisciplinaritat que va des de la nostra (de tots) mirada fins a la nostra (de tots) intervenció (Vilar, 1997).

Pensar en termes positius més que en termes negatius. Sabem que veiem allò que estem preparats per a veure i que quan més preparats més podem veure (Barudy, 1998). El coneixement ens capacita però també pot procovar alarma social. Per això, tot i que cal saber distingir allò que no hauria de ser: violència, cal estar especialment preparats i sensibilitzats per a promocionar allò que hauria de ser: benestar, detectar-ne els dèficits i fer prevenció dels factors de risc que els generen:

• divulgant els requisits per una cobertura i satisfacció adequada (personal, familiar i comunitària) de les Necessitats Bàsiques Humanes (Doyal i Gough, 1994): Necessitats bàsiques on s’han d’emmarcar les necessitats específiques de la població atesa: infants, vellesa i adults (ex. necessitats bàsiques infantils, López i altres, 1994) 
• divulgant els factors de risc que afavoreixen la producció de conductes violentes incorporant-hi els factors de risc específics de la població que atenem: infants, vellesa i adults (ex. factors de risc de maltractament en infància en risc social, Arruabarrena i altres, 1994). 
• divulgant els indicadors de risc de violència que permeten una detecció precoç dels actes violents en les poblacions que atenem: infants, vellesa i adults (ex. indicadors de maltractament infantil, Le Boef, 1982). 
• divulgant els mecanismes i procediments de protecció tècnica, administrativa i legal davant el diagnòstic de violència (ex. protocol bàsic d’actuació en maltractaments infantils, Barcelona 1999)

Mantenir una actitud i voluntat de col.laboració

• col.laborant amb la família per tal de promocionar les seves capacitats: fomentant l’exercici de les funcions bàsiques de la família i dels rols que s’hi desenvolupen: conjugal, parental,…; fomentant les capacitats d’auto-organització (suport, recolzament, ajuda,…) de la xarxa familiar i social de la família i els seus membres (Sluzki, 1996); establint conjuntament amb la fafmília els objectius a assolir que regeixen el pla de millora a seguir;… 
• col.laborant amb els professionals per tal d’optimitzar els recursos de la xarxa de serveis que aten a la família i fer més efectiva la intervenció: establint coordinacions protocolitzades per a l’intercanvi d’informació respecte els procediments, criteris de derivació, tracaments, interconsultes,…; fomentant la cooperació en el disseny conjunt de la intervenció professional, els sistemes de revisió i avaluació dels resultats, i integrant la pròpia intervenció professional en una intervenció global i coordinada amb la resta de serveis i professionals (ex. criterios para la buena práctica en protección infantil, Madrid, 1996);… 

 
Jordi Muner

Pedagog, mediador i psicoterpeuta familiar. 

_____________________________

1er Congrés interdisciplinar d’Atenció Primària (Tarragona)
1a ed. Barcelona: Institut Català de la Salut. 1999, 482 p., ISBN: 84-89506-45-0


La gestió de la violència intrafamiliar de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons