EVITACIÓ
Eludir i aplaçar el conflicte. Es difícil de delimitar per la similitud amb la dominació indirecta i l’acomodació.
Predomina l'estil d'evitació quan (Van de Vliert i Euwema, 1994):
- es redueixen els esforços per negociar amb l'altre de manera activa i constructiva: trivialitzant el problema, amb preguntes irrellevants, disminuint el diàleg, defugint la interacció amb l'altre,…
- hi ha una absència de conductes verbals i no verbals que indiquin concessions, voluntat d'acord o expressions d'agressivitat, per exemple.
- és una forma permanent de posposar el problema amb la intenció d'abandonar-lo
Rubin, Pruitt i Kim (1994) distingeixen dues formes d’evitació:
1. INACCIÓ: forma temporal de no fer res
a. per a reflexionar, prendre decisions, aclarir conceptes o recapitular: evitació intencionada
b. per guanyar temps: evitació estratègica
i. negant el conflicte: negació estratègica. Evita el conflicte negant la seva existència, però amb la intenció, emmascarada, de guanyar temps i desplegar, posteriorment, estratègies de comportament conflictives per guanyar i satisfer només els seus interessos.
2. RETIRADA: moviment permanent per abandonar el conflicte
a. quan no es percep la situació com un conflicte: evitació o negació involuntària.
i. Per ignorància: manca d’habilitats i manca d’educació (no sabia que el motiu del conflicte eren causes més profundes i que es podia resoldre). Ignora que aquella interacció no és beneficiosa i genera perjudicis en la relació amb l’altre.
b. quan es percep com un conflicte però no s'aborda: negació intencionada.
i. Per indiferència: no ho valora com un conflicte. El conflicte forma part de la dinàmica interaccional i del repertori de conductes habitual (Sempre ho hem fet així i no li preocupa malgrat el senyalament i la (in)formació que li proporciona el professional respecte el cost i les conseqüències del conflicte).
ii. Per incapacitat: els efectes del conflicte en la persona li generen un bloqueig de les competències necessàries per afrontar el conflicte. Reconeix la situació com un conflicte i malgrat la seva intenció sigui afrontar-lo no se’n veu capaç. Les raons poden ser diverses: per por a ser agredit (ex. violència conjugal), per manca d’habilitats o d’autoconfiança en les pròpies capacitats, per no afrontar les conseqüències, per obediència a l’autoritat,...
ACOMODACIÓ
Amotllar-se al punt de vista de l’oponent.
Predomina l'estil d'acomodació quan (Van de Vliert i Euwema, 1994):
- es cedeix a les pretensions de l'altre part,
- s'actua com l'altre ens indica,
- es realitzen concessions sense contrapartides a canvi.
Distingim diferents estils d'Acomodació:
1. CESSIÓ: renúncia voluntària als propis interessos per cedir i acceptar els de l'altre part:
a. Per convicció: es considera que és més important preservar la relació amb l'altre part, es creu justa la reivindicació de l'altre part encara que pugui ser inadequada en les formes. Considerem que estem equivocats i hem de cedir enlloc d'enrocar-nos en la nostra posició: acomodació intencionada.
2. SUBMISSIÓ: renúncia no-voluntària als propis interessos per cedir i acceptar els de l'altre part:
a. Per por: cedint a l'altre i renunciant als seus interessos la part valora que rep menys les conseqüències negatives, cost i perjudicis del conflicte. Submissió.
b. Per aprenentatge: davant d'un episodi de conflicte controla la conducta de l'altre, involuntàriament o intencionadament, adoptant comportaments de submissió en la mesura que fa previsible el cicle del conflicte o el talla evitant-ne l'escalada. Pseudosubmissió o Submissió estratègica.
COMPROMÍS
Les parts realitzen concessions mútues per arribar a un punt mig entre les dues postures que permeti una solució al conflicte o un acord parcialment satisfactori per ambdós. Concessions mútues sense fer massa aproximacions a la situació de l'altre; les parts no abandonen la posició pròpia. Més que una solució alternativa, la resolució del conflicte ve per les concessions mútues que es fan.
Predomina l'estil de compromís quan (Van de Vliert i Euwema, 1994):
- es cerca un punt mig entre les dues postures per avançar cap una solució del conflicte,
- es proposen solucions que satisfan, encara que parcialment, l'assoliment dels interessos de les dues parts,
- es fan concessions mútues i es cedeix en alguns punts a canvi d'altres.
Distingim diferents estils de Compromís:
1. COORDINACIÓ: les parts ordenen les seves accions amb l’objectiu de satisfer les seves necessitats i evitar fer massa concessions.
a. Per obligació: es veuen forçats a afrontar el conflicte per imposició d'un tercer (jutge, família, cap,…) o de les circumstàncies (poder fer us d'un mitjà, compartir un recurs,…). Cada part interactua i "negocia" mantenint preservada la seva posició o interessos essencials cara l'altra. No s'ensenyen totes les cartes i, si s'arriben a fer concessions, aquestes es van fent a mesura que avança la negociació mirant els beneficis propis i el guany de l'altra. Es mantenen les formes, però en el fons cada part preserva la seva posició essencial i es permeten fer concessions sense perdre aquesta posició: compromís involuntari (compromís forçat). Coordinar accions i amagar els objectius propis.
b. Per convicció: les parts exposen els seus objectius i posen en comú les seves accions per a buscar fórmules que ho faci compatible i els permeti assolir els seus objectius sense necessitat de conflictuar. Compromís intencionat (compromís sentit). Conèixer els objectius mutus i coordinar les accions.
INTEGRACIÓ
Les parts exploren conjuntament el desacord, generen alternatives possibles i estudien la solució més satisfactòria als seus interessos. Les parts satisfant les seves aspiracions, procurant la maximització dels interessos de cadascuna
Predomina l'estil d’integració quan (Van de Vliert i Euwema, 1994):
- cercar informació que permeti una aproximació, i profunda, al problema de fons que alimenta el conflicte
- analitzar conjuntament la situació i les seves alternatives
- integrar les idees pròpies i les de l’altre part per assolir una decisió conjunta.
Distingim diferents estils d’Integració:
1. COL·LABORACIÓ: les parts comparteixen uns mateixos objectius i mostren una voluntat de col·laborar en les accions per tal que l’altre pugui satisfer els seus objectius.
a. Hi ha implicació de les parts tant en la forma com en el fons. Això els permet buscar una solució alternativa diferent que el conflicte no els permetia apreciar: col·laboració.
2. COOPERACIÓ: les parts comparteixen tant els objectius com les finalitats i participen activament i conjuntament en les accions que els permeten satisfer els objectius i assolir les finalitats.
a. Éncaren el conflicte a partir del problema de fons que el genera i això els permet plantejar-se les divergències com una solució de problemes més que com una resolució de conflictes: cooperció. Com diu Entelman (2002): reestructuren els objectius, incorporen nous valors i són el producte dels esforços compartits per abordar el conflicte més que per resoldre'l. Hi ha conflictes en els quals les dues parts arriben a un nou valor que reemplaça
b. els valors anteriors que feien incompatible els seus objectius. Ambdues parts participen del nou valor i ambdues pateixen pèrdues dels valors anteriors que la nova solució desplaça.
DOMINACIÓ
Assoliment dels interessos propis en detriment de les necessitats, desigs o interessos dels altres.
Van de Vliert i Euwema (1994) distingeixen:
a) Conductes de lluita indirecta (dominació indirecta): no enfrontament directe i obert. Distingeixen dos tipus:
- Resistència. Bisno (1988) distingeix tres tipus de resistència: Negativisme, No-complacència i Perllongació deliberada de la discussió.
- Control del procés.
b) Conductes de lluita directa (dominació directa): enfrontament directe i obert. Distingeixen dos tipus:
- Accions violentes (amenaces, violència verbal i/o físic).
- Retrets sobre l’origen del conflicte i les actituds de l’altre part.
Predomina l'estil de lluita o dominació indirecta quan (Van de Vliert i Euwema, 1994):
- posem trabes als plans de l’altre part
- desviem conscientment l’assumpte en conflicte
- ens enroquem en questions de procediment per no avançar
Predomina l'estil de lluita o dominació indirecta quan (Van de Vliert i Euwema, 1994):
- discutim obertament sobre els temes en conflicte, les causes i les actituds adoptades per l’altre
- actuem directament orientant les nostres accions a l’assoliment dels propis obejctius i la satisfacció de les pròpies necessitats i interessos, en detriment i ignorant intencionadament les de l’altre part.
Predomina la violència quan:
- per aconseguir els nostres objectius i/o satisfer els nostres interessos i necessitats vulnerem els drets de l’altre
- quan actuem amb comportaments violents que no reconeixen l’altre com a persona
Volem diferenciar la dominació directa de la violència entenent que allò que les separa és l’ús de la força. La dominació directa pot manifestar-se a través de comportaments agressius presents en el sustrat de tota conducta humana como una resposta defensiva per preservar-nos a nosaltres o els nostres drets i interessos. La violència implica una resposta ofensiva que ignora intencionadament les necessitats i interessos de l’alte perquè l’anul·la com a persona.
1. DOMINACIÓ INDIRECTA: no es dóna un enfrontament directe i obert entre les parts. E conflicte es manifesta de manera, majoritàriament, latent. Si preguntessim a les parts ens podrien minimitzar el conflicte treient-li més importància de la que realment, però de manera encoberta, té o ens podríem trobar amb un conflicte totalment latent que les parts neguen la seva existència, no així per un observador extern.
a. Obstaculitzar els plans de l’altre part, buscar tercers per a formar aliances (tenir més força) o coalicions (anar en contra de l’altre): resistència.
i. Es manifesta desacord o insatisfacció de manera continuada, sigui verbalment o no verbalment: negatisvisme.
ii. No es col·labora amb l’altre part i es posen trabes quan es vol arribar a acords: no complacència.
iii. Perllongació deliberada del procés a través d’evasives, negacions o argúcies.
b. Utilització del procés en benefici propi, desviant intencionadament l’assumpte en conflicte, apel·lant a qüestions de procediment i altes excuses per dominar sobre el procés: control del procés.
2. DOMINACIÓ DIRECTA: enfrontament directe i obert en què es persegueixen els interessos personals sense entrar a considerar els interessos de l'altre
a. respectant l'altre i seguint unes regles implícites i/o explícites:
i. Per ignorància: ens trobem competint amb l'altre sense haver estat una decisió, les maneres de l'altre ens han portat a competir amb ell: competitivitat involuntària.
ii. Per guanyar: competim amb l'altre per ser més que ell: competitivitat intencionada.
iii. Per oportunitat: competim amb l'altre en una situació concreta però els nostres interessos estan més enllà d'aquesta situació, la qual s'utilitza per distreure'l dels nostres interessos ocults: competitivitat estratègica.
b. amb comportaments agressius que no respecten les regles: retrets, recriminacions, crits, insults,…
i. Per impulsivitat: dificultat o incapacitat d'autocontrol emocional i manifestació de comportaments impulsius d'agressivitat: agressivitat involuntària.
ii. Per reacció: comportaments defensius que es posen en acció per contrarestar les conductes agressives (discussió, pares autoritaris,...) de l'altre: agressivitat intencionada.
iii. Per oportunitat: mostrem comportaments agressius per impressionar i afeblir l'altre en la reclamació dels seus interessos: agressivitat estratègica. Aquest tipus de comportament estaria en el llindar i podríem catalogar-lo, també, de violència en la mesura que persegueix que l’altre minimitzi les seves reclamacions.
VIOLÈNCIA
Accions violentes que no respecten les regles ni l'altre com a subjecte amb drets, i que més enllà de preservar els interessos propis busquen perjudicar o anul·lar els interessos de l'altre part amb amenaces, violència verbal i/o física.
1. VIOLÈNCIA SIMÈTRICA. Per impulsivitat: la incapacitat d'autocontrol emocional, davant d'una escalada del conflicte porta a la manifestació de comportaments violents que escapen al control: violència involuntària. Quan la mateixa reacció es dóna en les dues parts parlarem de violència simètrica.
2. VIOLÈNCIA COMPLEMENTÀRIA. Per abús de poder: amb les conductes violentes resol qualsevol situació conflictiva que qüestiona el seu rol i manté la seva posició de domini: violència intencionada o violència complementària.
Estils davant del conflicte interpersonal
View more presentations from Jordi Muner
Jordi Muner
Pedagog, mediador i psicoterpeuta familiar.
 | Mediació i Gestió de conflictes familiars des del model ecològic - sistèmic (2/3) Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons |
