3.1. Diagnòstic del conflicte. Motius: Successos que provoquen el conflicte

[Ö] En la diagnosi del conflicte, els motius Són les raons que argumenten i que utilitzen les parts per a justificar els conflictes. Contemplen tres aspectes:  Succés que provoca el conflicte,   Arguments de les parts i Barreres que frenen el conflicte. En aquesta comunicació tractarem sobre els Successos que provoquen el conflicte.

Successos que provoquen el conflicte

El succés és el detonant entès com esdeveniment, fet i/o oblit, que associat a les expectatives de les parts desencadena i provoca l’aparició del conflicte. Abans ja hem aclarit que si bé les causes dels conflictes són els problemes, les causes primàries o nucli de qualsevol conflicte són sempre els problemes bàsics o de fons que estimulen el conflicte.

Problemes
Hem diferenciat dos tipus de problemes: els bàsics o de fons (substantius i emocionals), i els problemes secundaris o simptomàtics. Problema és una situación específica que requiere solución [1] ; per situació específica entendrem qualsevol assumpte, tasca o situació. Per tant, definim problema com qualsevol situació, ja sigui un assumpte o una tasca, que requereix una solució que no arriba, que no es troba o que es resolt malament.

Problemes bàsics o de fons

Identifiquem aquests problemes amb les necessitats bàsiques no satisfetes. Les necessitats bàsiques no són un problema però poden convertir-se en un problema i, conseqüentment, ser causa de conflictes. Els problemes bàsics constitueixen el nucli i les causes primàries dels conflictes. Són problemes bàsics: els recursos, la identitat, el poder, la comunicació, els valors i les persones.

Quan els problemes bàsics o nucli són també l’objecte del conflicte, les parts poden distanciar-se emocionalment del conflicte, preservar la seva relació i dialogar sobre el problema de fons que ha fet emergir el conflicte. Per mantenir els problemes emocionals en l’àmbit del problema i que no es desplacin a l’àmbit de les persones convé disposar d’unes bones competències socio-emocionals per a gestionar-se a si mateix i en la interacció amb l’altre.

Quan les parts conflictuen per altres causes: problemes secundaris i successos, el nucli continua essent el problema bàsic i hauria de centralitzar l’atenció i les accions de les parts, però aquestes queden atrapades en les parts superficials del conflicte: el succés que ha desencadenat el conflicte o en el problema secundari que acompanya el succés, desplaçant del centre del conflicte el problema bàsic, nucli del conflicte.

La diferència entre problemes substantius i problemes emocionals la manllevem de Walton (1988): En una situación de conflicto, los problemas pueden ser sustantivos y emocionales o de ambas clases. Los problemas sustantivos consisten en desacuerdos sobre política y prácticas, competencia por los recursos limitados y concepciones discrepantes sobre los papeles o funciones. Los problemas emocionales implican sentimientos negativos entre las partes, es decir, ira, desconfianza, desprecio, resentimiento, temor y rechazo [2].

Hem agrupat les dues categories dins una mateixa categoria: problemes bàsics o de fons. Els problemes substantius els hem agrupat en recursos, identitat, poder, comunicació i valors, i els problemes emocionals els hem agrupat sota l’epígraf de persones i contemplaria toda la gama de afectos: estados de ànimo, sentimientos, emociones y pasiones que forman parte de la paleta de colores de nuestro paisaje interior [3].

Quan els problemes emocionals poden tractar-se com a problemes, les parts tenen la contenció, el control i la distancia emocional suficient per preservar la seva relació, per bé que el conflicte es localitza en la relació, i centrar la seva atenció i les seves acció en el problema emocional. El nucli i l’objecte del conflicte són una mateixa cosa.

Ambtot, el més habitual serà trobar-nos que un problema emocional es desplaci a l’àmbit del procés o de la persona. El trobarem localitzat en:

• La manca de reconeixement al dret de l’altre,
• L’exercici del rol de l’altre en la defensa dels seus interessos,
• Les relacions amb l’altre,
• L’altre com a persona.

En aquestes situacions, les parts no poden separar el problema de la persona, sobretot pel fet que qui presenta el problema és la mateixa persona: un problema emocional. És mes factible aconseguir aquest distanciament i control quan el problema és un problema substantiu, és a dir, un problema que es pot objectivar i fer visible per totes les parts implicades. Quan es tracta d’un problema emocional, estem parlant d’un problema subjectiu i invisible, del qual n’és portador la mateixa persona, i només en la mesura que l’externalitzem el podem fer objectivable i, en conseqüència, abordable.

Problemes secundaris o simptomàtics

Les parts els identifiquen i els viuen com a problemes bàsics però no ho són. Per un observador extern no haurien de ser causa de conflicte. Només tenen sentit, significat i valor per les expectatives que les parts hi dipositen. Sense entendre les expectatives no s’entén el conflicte i sense expectatives no hi hauria conflicte.

Així és com ho veuen Markman, Stanley i Blumberg (2000): En general, las personas pueden reconocer las cuestiones [problemes bàsics o de fons] que han sido desencadenadas por los sucesos porque tienen casi el mismo contenido. (…) Pero, en ocasiones, se encontrarán envueltos en peleas alrededor de sucesos que no parecieran estar relacionados con ninguna cuestión en particular [problemes secundaris o simptomàtics]. O, tal vez, noten que no llegan a ninguna parte cuando hablen sobre determinados problemas, que simplemente estan “mareando la perdiz”. Estos son signos de que no están tratando el problema de fondo [4].

Expectatives

Cal observar que això que distingim com a causes i problemes ho són, com diem, per les expectatives que hi dipositem les persones. Les expectatives es construeixen pel sentit, significat i valor que  donem  a les coses; i no sempre tenen el mateix sentit, significat i valor per a tothom. Les persones generem expectatives molt diferents sobre les coses, especialment sobre les necessitats bàsiques, i no sempre coincideixen.

Un succés, com ja hem dit, és el detonant del conflicte pel sentit, significat i valor que les parts donen al succés i a les expectatives que hi ha darrera. D’acord amb Nardone i Fiorenza (2004) i Watzlawick (1988), distingim dos nivells de realitat: … tenemos dos tipos de realidad: la de primer orden que se refiere a la percepción de las cualidades físicas de los objetos: forma, color y demás cosas. El otro aspecto, por el contrario, el del sentido, el significado y el valor que nosotros atribuimos a los objetos es aquello que llamamos realidad de segundo orden. En este segundo aspecto no existen criterios objetivos [5].

• Realitat de primer ordre: percepció de les qualitats físiques dels objectes: forma, color i altres qualitats.
• Realitat de segon ordre: sentit, significat i valor que donem a les coses.

Entenem, així, com un succés pot ser un detonant per unes persones i no per unes altres. Les expectatives són allò que nosaltres esperem tant de les coses com dels altres, i es converteixen en les ulleres o el filtre a través dels quals mirem, pensem, sentim i ens relacionem amb el mon que ens envolta. En una paraula, les expectatives modulen la nostra interacció amb l’altre i amb l’entorn, i així mateix són la base sobre la qual es fonamenten els nostres interessos, la nostra posició i la definició de la relació amb l’altre part quan sorgeix un conflicte.

Les expectatives s’expressen en el present i es projecten en el futur, però tenen el seu fonament en el passat. Representen una línia imaginària que les persones tracem des de nosaltres mateixos fins un punt determinat, a vegades imprecís, a vegades inconscient, i que a voltes veiem truncada per la interferència directa o indirecta d’altres (conflicte) o d’esdeveniments (crisis).

En les expectatives s’hi projecta el bagatge personal, familiar i cultural i, es construeixen a partir de: la procedència cultural, l’origen familiar i les experiències individuals.

En els conflictes no sempre trobem que les parts enfrontades coneixen les seves expectatives. Conflictuen dins una inèrcia (cicle del conflicte) sense poder apreciar el perquè conflictuen, és a dir, quines expectatives tenen respecte les coses o l’altre com perquè un succés acabi transformant-se en un conflicte. És objectiu del professional ajudar les parts a tenir-ne consciència, relacionar-les amb els interessos que defensen, identificar quines necessitats bàsiques hi ha al darrera i si aquestes són de naturalesa substantiva o emocional. És a dir, si tenen a veure amb qüestions emocionals com la por del pare a perdre el vincle amb el fill, en els processos de divorci, o amb qüestions substantives, com el règim de visites. En el cas del pare que té por a perdre el vincle amb el fill, una tècnica és convidar l’altre a tranquilitzar-lo explicant que en les seves intencions no hi ha l’objectiu de perjudicar-lo. Amb tot, això només es pot fer un cop el procés està força avançat i hi ha prou confiança entre les parts com per a ventilar els seus sentiments.

Les expectatives tindran la seva incidència en les actituds i comportaments que les parts adoptin en el conflicte. Actituds i comportaments que forman part d’una altra àrea de diagnòstic: el maneig del conflicte.

Successos
Els successos tenen a veure amb les expectatives de les parts i per si sols no són causa de conflictes. Els successos són els detonants que converteixen en conflicte les expectatives vers un problema bàsic: substantiu o emocional, que no s’ha afrontat, que s’ha resolt  malament, que està en procés de solució,… i que el conflicte sovint desplaça (diferencia entre nucli i objecte del conflicte).

Markman, Stanley i Blumberg (2000), ens il·lustren sobre això parlant de les relacions de parella, per bé que resulta extrapolable a les relacions interpersonals: Las cuestiones ocultas [problemes bàsics, per nosaltres] són, en numerosos casos, las que desencadenan discusiones destructivas. (…) Cuando decimos que las cuestiones están ocultas, estamos sugiriendo que usualmente no se habla de ellas abierta o constructivamente. Son las cuestiones clave que a menudo se pierden en el flujo de una discusión. Uno puede ser muy consciente de que se siente descuidado, pero cuando ocurren ciertos sucesos, no es de eso de lo que se habla [6].

Utilitzem l’exemple de la parella que es baralla per on passaran el dia de Nadal, perquè un dels dos ho ha decidit sense consultar-ho prèviament amb l’altre. El succés o detonant a estat un fet: la decisió unilateral, i la discussió pot centrar-se en la part més perifèrica del conflicte: en la decisió unilateral sense haver-ne parlat prèviament o en el lloc on dinaran el dia de Nadal. Sigui quin sigui l’objecte del conflicte, la  parella corre el risc de derivar el discurs a la família i a les particularitats de la família. La localització del conflicte es desplaçaria de l’àmbit del problema a l’àmbit del procés: tu no ets ningú per decidir això sense parlar-ne abans, o l’àmbit de la persona: la teva família i les seves coses. Fixem-nos que el nucli del conflicte està en el poder de decidir sobre determinats temes, considerats importants, i no es podrà afrontar resolutivament si el conflicte no es situa en l’àmbit del problema en el qual les parts puguin preservar la seva relació, respectar-se mútuament, reconèixer els seus interessos i dialogar per trobar una solució.
Aquesta seria la radiografia del conflicte:

Succés: decidir unilateralment un tema important

Objecte del conflicte o problema secundari: La decisió unilateral o El dinar de Nadal.
Es pot produir un desplaçament en l’objecte del conflicte: del dinar a la família i els seus membres, provocant un conflicte en escalada.

Nucli del conflicte o problema bàsic: El poder.
En el cas que ens ocupa es concretaria en el poder de decidir: qui té el poder de decidir temes importants?.  Aquest és un tema dins la categoria de temes importants, i probablement ha de parlar-se conjuntament abans de prendre una decisió o, en el pitjor dels casos, el poder l’ostenta un dels dos i l’altre no té aquesta potestat.

Publicacions relacionades

1. Diagnòstic del conflicte des d'una perspectiva sistèmica: Principis i Àrees de diagnosi

2.1. Diagnòstic del conflicte. Morfologia: Estructura i Tipologia de conflictes

2.2. Diagnòstic de conflicte. Morfologia: Tipus de conflictes (1/2)

2.2. Diagnòstic de conflicte. Morfologia: Tipus de conflictes (2/2)

Properes publicacions
3.2. Diagnòstic del conflicte. Motius: Arguments i Barreres davant els conflictes
4.1. Diagnòstic del conflicte. Maneig: Actitud davant del conflicte i Competències socio-emocionals
4.2. Diagnòstic del conflicte. Maneig: Gestió del conflicte
5.1. Diagnòstic del conflicte. Manifestació: Evolució del conflicte
5.2. Diagnòstic del conflicte. Manifestació: Interacció entre les parts
5.3. Diagnòstic del conflicte. Manifestació: Conseqüències del conflicte

---

[1] Nardone, G i Fiorenza, A (2004) La intervención estratégica en los contextos educativos. Comunicación y “problem-solving” para los problemas escolares. Ed. Herder. Barcelona. Pàg. 178.

[2] Walton, Richard E. Conciliación de conflictos. Diálogo interpersonal y consultoría de mediadores (2a edició) Ed. Addison-Wesley Iberoamericana. Wilmington (EUA). Pàg.74

[3] Conangla, Mercè (2005) Crisis emocionales. La Inteligencia Emocional aplicada a situaciones límite. Ed Amat. Barcelona. Pàgina 23

[4] Markman, H., Stanley, S. i Blumberg, S. (2000) Salve su matrimonio. Claves para resolver conflictos y prevenir el divorcio. Ed. Amat. Barcelona. Pàgina 130-131.

[5] Nardone, G i Fiorenza, A (2004) La intervención estratégica en los contextos educativos. Comunicación y “problem-solving” para los problemas escolares. Ed. Herder. Barcelona. Pàg. 172.

    Jordi Muner

    Pedagog, mediador i psicoterpeuta familiar.

Diagnòstic del conflicte. Motius: Successos que provoquen el conflicte de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons