El conflicte que ens permet confrontar amb la realitat de l'entorn accepta la diversitat i ofereix reconeixement. El conflicte descontrolat ens enfronta amb els altres i, també, amb nosaltres mateixos, rebutja la diferència i s’abandona en les emocions. La violència porta implícita l’agressió com el no reconeixement de l'altre i la vulneració dels seus drets fonamentals.
El conflicte, al igual que les crisis (l'efecte de les quals és la desorganització), ens trameten el mateix missatge d'alerta: 1) la manera de fer actual no funciona, no és útil per a resoldre la situació present, 2) ens cal una manera diferent de fer (de fer com ho hem vingut fet), si volem resoldre aquesta situació. Si som sensibles a aquest missatge, se'ns presenta una oportunitat pel canvi. Hem de distingir entre el conflicte inicial sobre el qual tenim consciència i motivació per resoldre'l, però sobretot control, del conflicte consolidat, fins i tot, de llarga evolució, pel qual no disposem de mitjans per contenir-lo i escapa al nostre control.
Tot conflicte té uns efectes, un preu: el cost i les conseqüències. En el cost sempre hi ha, com mínim, un component emocional i relacional, a banda dels altres components que vivim com a pèrdua. Percepció que ens empeny a aferrar-nos en la nostra posició i defensar la nostra postura com legítima, raonable i innegociable.
Les conseqüències són, principalment, de dos tipus: els perjudicis i els beneficis secundaris. Els beneficis secundaris són allò que guanyem mantenint la relació conflictiva amb l'altre: tenir la raó, reconeixement social, poder,… i, també, allò que aprenem a través del conflicte: experiència per a no repetir el mateix, habilitats per afrontar situacions semblants, prudència, tolerància davant la frustració, l'estrès,...
És des d'aquest punt vista des d'on podem apreciar el valor dels conflictes: serveixen per créixer. Però no ens serveixen de la mateixa manera. Per un adult li permetrà 'fer-se com a persona', madurar; per un adolescent millorar les relacions i les competències socials, i conèixer-se; per un infant són pocs els beneficis doncs el conflicte és, principalment, complementari: un a dalt i l'altre a baix. En adults i adolescents es donen conflictes complementaris i conflictes simètrics (les parts volen igualar o ser més que l'altre). Els conflictes complementaris solen ser invisibles i són menys estridents, mentre que els simètrics són presents, sorollosos i involucren observadors.
El conflicte en els adolescents juga un doble paper funcional i disfuncional. Des del conflicte l'adolescent persegueix la confrontació per diferenciar-se i ser reconegut, en definitiva per 'ser'. Amb aquesta dinàmica el conflicte representa un mitjà, un recurs per créixer. Però també trobem l'adolescent que es serveix del conflicte que enfronta, com finalitat, com un poder per fer-se valer, per imposar-se, per 'ser més que l'altre'. Aquesta disfuncionalitat pot venir marcada per una manera de resoldre les divergències, un estil relacional, però també per mancances en les competències emocionals, o per ambdues.
En els conflictes interpersonals dins un context educatiu hi trobem altres factors que conformen la seva essència: la interdependència i la culpabilitat. La interdependència entre les part no permet l'abandonament, sigui d'una manera o d'altra, hi estem vinculats, atrapats pel fet que hem de continuar compartint un mateix espai. La culpabilitat és l'explicació, l'argument que construïm per identificar i assenyalar l'altre com la causa dels nostres mals o, en el millor dels casos, de la situació de conflicte en què ens trobem.
Arribats aquí ens adonem que els conflictes serveixen per créixer i ensenyen a viure si som capaços de distanciar-nos emocionalment i perceptivament del conflicte, i plantegem la solució en termes de responsabilitat compartida entre totes les parts buscant una solució satisfactòria i equitativa per tots (guanyar-guanyar). De fet, com diu Ausloos (1998), un sistema només és capaç de resoldre allò mateix que ell ha creat. Però per a fer-ho li cal assajar solucions diferents de les intentades donat que les utilitzades no només no l'han resol sinó que bona part del conflicte només s'explica pel fracàs de les solucions intentades (procés).
Sovint, com ens diu Watzlawick (1984), arribem a un punt on el problema no és el problema sinó les solucions intentades. Allò que hem posat en joc. Vist així els conflictes són una oportunitat per créixer en la mesura que som conscients de les nostres principals mancances i necessitats davant dels conflictes. D’una banda, disposar de les habilitats necessàries per gestionar eficaçment els conflictes, prevenir-los i, si sorgeixen, treure'n profit. De l’altra, adonar-se de no disposar d'aquestes habilitats i cercar la manera d'aprendre-les.
La millor eina per treure profit dels conflictes som nosaltres mateixos si aprenem a observar(nos) per tal de detectar mancances i oportunitats de creixement, i adquirir i millorar competències, en un exercici de circularitat per (re)pensar i (re)pensar-nos.
__________________________
Jordi Muner
Pedagog, mediador i psicoterpeuta familiar.
El conflicte pot ajudar-nos a crèixer de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
El conflicte pot ajudar-nos a crèixer de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada