Com reaccionem davant dels conflictes interpersonals

[Ö] No som indiferents davant d’un conflicte, i no tothom reacciona de la mateixa manera. Davant d'una situació que provoca un conflicte reaccionem, principalment, amb dos moviments: d'apropament o d'allunyament. El moviment d'allunyament es fonamenta en el jo i ens distancia de l’altre, mentre que el moviment d'apropament te en compte tant el jo com l'altre, i ens apropa a l’altre. Dos moviments que estaran condicionats per la nostra actitud davant del conflicte. Ambtot, no sempre adoptarem el mateix tipus de moviment però d’alguna manera, el nostre estil individual davant dels conflictes incidirà en què predomini un tipus de moviment davant d’un altre en les nostres reaccions davant dels conflictes, i en conseqüència, un tipus d’abordatge dels conflictes en detriment d’uns altres.


Moviment d'allunyament

El denominador comú d’aquest moviment és la priorització de nosaltres, del jo davant l’altre, en les nostres respostes. Així doncs, els comportaments que manifestarem seran de tipus autoreferent en els quals es prima el jo enfront de l’altre. El moviment d’allunyament té dues vessants: el distanciament i la renúncia.

1. Ens distanciem de la situació per no deixar-nos arrossegar per l'impacte que el conflicte ens provoca i així disposar de temps per a reflexionar i valorar com l'abordarem: actitud de distanciament. Una actitud d’aquest tipus pot precedir tant a una afrontament, renúncia o enfrontament.
2. Renunciem als nostres interessos i objectius per cedir a la voluntat de l'altre: actitud de renúncia. La renúncia no implica un allunyament físic sinó un abandó del conflicte.

Moviment d'apropament

Aquest moviment té un denominador comú: la integració de l’altre en la resposta. Els comportaments seran, principalment, heteroreferents en els quals es considera tant el jo com l’altre. El moviment d’apropament es manifesta de dues maneres: l’enfrontament i l’afrontament.

1. Ens enfrontem a l'altre com a resposta reactiva al conflicte emergent: actitud d’enfrontament. Això comporta una escalada del conflicte quan les parts estan igualades i un abús de poder que hi ha un desequilibri de poders, mentre la solució presuposa la imposició de l’un sobre l’altre.
2. Ens aproximem a l'altre com a resposta proactiva per trobar una solució a la situació que ha fet emergir el conflicte: actitud d’afrontament. Es cercen sistemes per minimitzar el conflicte i arribar solucions que recullin els interessos i necessitats de totes les parts.

De l'origen a l'abordatge del conflicte interpersonal

Per bé que la seqüència que ens proposa Alzate (1997) és linieal, la complexitat d’una situació de conflicte ens obliga a dibuixar-hi la circularitat, d’una banda, i les interaccions i retroaccions entre els diferents elements. Entenem que aquest sistema conceptual és un mapa, una representació de la realitat i com a sistema, es veu afectat pels principis de tot sistema: qualsevol canvi en un dels seus elements afecta a tot el sistema, que és més que la suma dels seus membres i menys que cadascun d’ells.

Podem identificar diferents aspectes que determinen la nostra reacció davant d’un conflicte: les característiques del conflicte, les circumstàncies en què ens trobem i per les quals estem passant, les pròpies característiques i bagatge personals i l’aprenentatge en l’abordatge dels conflictes arran d’experiències passades i dels resultats obtinguts. La nostra actitud davant del conflicte sintetitza les particularitats de cadascun dels elements abans esmentats. Així, doncs, la reacció davant d'un conflicte no és sempre la mateix i, fins i tot, podem modificar-la amb l’aprenentatge, o millor dit amb l’autoaprenentatge. Això, si aprenem a observar-nos per a detectar carències i oportunitats de creixement, i aprenem a adquirir i millor les pròpies competències en un exercici de circularitat per (re)pensar i (re)pensar-nos.

Alzate (1997), interpreta que la nostra primera reacció davant d’un conflicte és la interpretació i la construcció mental que ens fem del conflicte, el que anomena elaboració, però aquesta no és la primera reacció. Davant d’un conflicte el que primer ens empeny a reaccionar no és la capacitat cognitiva de o per pensar el conflicte, sinó l’alteració emocional que ens provoca i en conseqüència la reacció conductual i cognitiva. Tanmateix, les tres dimensions constitueixen un tot indivisible on una té predominància damunt les altres, però no les anul·la.

En la seqüència que ens proposa Alzate (1997), l’actitud ve determinada per les característiques de personalitat: capacitat de tolerància, sensibilitat a les situacions de pressió i d’estrès, labilitat emocional...; les experiències prèvies d’èxit i fracàs, així com les conseqüències i efectes d’ambdues; l’autoeficàcia: aptituds i percepció d’efectivitat i de capacitat resolutiva d’un mateixa i les expectatives de resultats, és a dir, el que s’espera obtenir. Variables que Alzate entén que són prèvies a la reacció, en la nostra seqüència entem que les variables modulen les nostres actituds i estils individuals (amb més o menys intensitat segons el grau d’autoaprentatge) davant futures situacions de conflicte, però no la reacció immediata davant el conflicte. Entenem que la reacció immediata és més impulsiva, menys elaborada i molt espontània.

L’elaboració del conflicte ens dóna una manera d’entendre’l, d’interpretar-lo, en definitiva hem construit el conflicte d’una determinada manera a partir de les accions, els pensaments i els sentiments que ens ha provocat, tot plegat regulat pel nostre sistema de creences i ideari. Construcció que s’expressarà, també en la nostra manera de fer, de pensar i de sentir respecte el conflicte en dues dimensions pública o social i privada o personal. La construcció del conflicte incidirà en la manera com l’abordarem.


Abordatge del conflicte interpersonal

Podem distingir un mínim de tres maneres diferenciades d’abordar els conflictes[1]: (I) el control per un mateix, (II) l’enfrontament entre les parts i (III) l’afrontament del conflicte, segons l’objectiu que es persegueixi: la direcció del conflicte, l’assoliment dels propis interessos i la satisfacció dels interessos de totes les parts, respectivament. 

Control del conflicte – Gestió de conflictes
Afrontar la situació de manera individual sense la participació de l’altre i/o sense que en tingui coneixement, amb l’objectiu de contenir i controlar el conflicte. Aquest manera es correspon amb el mètode de gestió de conflictes que s’està desenvolupant recentment (GC).

Enfrontament entre les parts – Violència i Guerra
Ho podem definir com imposar l’acabament i la solució del conflcite a l’altre, perseguir la solució procurant els beneficis propis i el prejudicis de l’altre. Té la seva màxima expressió en en la violència i les guerres o conflictes bèlics.

Afrontament del conflicte – Transformació de conflictes
S’enté com afrontar el conflicte conjuntament amb l’altre amb l’objectiu de transformar la situació actual per arribar a una altra situació, diferent i beneficiosa o si mes no, no perjudicial per tots els implicats. Aquesta manera es correspondrà amb els mètodes de la resolució de conflictes o resolució alternativa de conflictes (RAC).

Aquestes tres maneres impliquen tres expectatives respecte el conflicte: guanyar jo i guanyar l’altre, guanyar jo i perdre l’altre,  perdre jo. Per bé que el guany que jo obtinc no és el mateix, ni segons la manera com l’assoleixo, en totes tres.

---

[1] L’enfrontament no es pot considerar un abordatge del conflicte, pròpiament dit, sinó una manera d’intervenir que estimula, amplia i intensifica el conflicte, amb el risc de derivar en violència.

Jordi Muner

Pedagog, mediador i psicoterpeuta familiar. 


Com reaccionem davant dels conflictes interpersonals de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons