Bon Nadal i Millor Any Nou 2015

Comsisió de seguiment del Pacte per a la infància: 3a sessió

12 de desembre de 2014, Palau de Pedralbes

Durant la tercera reunió de seguiment del desplegament del Pacte per a la Infància i l’adolescència presidida per la Consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, i la Directora General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Mercè Santmartí, és va presentar la Planificació anual 2014-2015 del Pla d’Atenció Integral a la Infància i l’Adolescència 2014-2017, que desplega el Pacte per a la Infància, on es recullen i es concreten les diferents actuacions, pressupost i indicadors de resultats dels diferents departaments en polítiques d'infància i adolescència.

També és va presentar un document de treball que incloïa una proposta d’indicadors d’impacte que han de servir per conèixer l’Estat de situació de la infància i l’adolescència a Catalunya i per a fer seguiment de l’acompliment dels objectius estratègics del Pla d’Atenció Integral a la Infància i l’Adolescència 2014-2017 presentats el passat mes de juliol.

3. Del risc d'exclusió social a la desprotecció infantil. La llei 14/2010 (3/4)

[Ö] En aquest apunt continuem amb l'estudi sobre les diferències que podem establir en la llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència respecte el risc d'exclusió social, el risc de desprotecció infantil i el maltractament infantil, que anirem tractant en propers apunts.

Com hem d'entendre les diferències entre maltractament infantil i desemparament?

El desemparament és un terme utilitzat en les ciències jurídiques mentre que la maltractament infantil s'utilitza en les ciències socials i de la salut. Això ho veiem més clarament si ens fixem que el desemparament comporta l'assumpció de les funcions tutelars dels pares per part de l'administració, mentre que el maltractament comporta dany, més o menys greu, en la salut de l'infant - adolescent.

Principals tipus i tipologies de maltractament infantil

Malgrat les dificultats d'investigació que suposa el maltractament infantil per les diferents variables que hi intervenen i, sobretot, pel fet de produir-se en l'àmbit privat i l'estigma social que suposa, hi ha cert consens en identificar els principals tipus de maltractament infantil: Maltractament físic, Negligència, Maltractament psíquic - emocional i Abús sexual. Després hi ha altres tipus que per la seva naturalesa i, potser també, per una menor prevalença a voltes se'ls dóna la categoria de tipus i a voltes se'ls inclou en els tipus esmentats en el que podríem denominar tipologies. Aquest és el cas de la Submissió químic - farmacèutica - síndrome de Münchausen per poders que hi ha qui la inclou dins el Maltractament físic, el Maltractament prenatal que hi ha qui el col·loca dins el Maltractament físic i altres dins la Negligència i l'Abandonament que sovint s'inclou dins la Negligència.

D'altra banda, hi ha expressions dins un mateix tipus de maltractament que convé diferencia per la manera com es manifesta. Així, dins el Maltractament psíquic - emocional podríem diferenciar el maltractament per acció: rebuig, aïllament, terroritzar, del maltractament per omissió: indiferència - ignorància. Aquest és el cas també, de la Negligència on caldria diferenciar en quins dels següents apartats es manifesta: alimentació, vestimenta, higiene, atenció mèdica, condicions higièniques i seguretat de la llar, educació i supervisió i vigilància. En l'Abús sexual s'ha de diferenciar el context en què s'ha produït: intrafamiliar o extrafamiliar, i la seva manifestació: sense contacte físic, amb contacte físic, amb contacte físic i penetració i amb violència.

Sobre l'Explotació sexual, delictiva o laboral hi ha mes discrepàncies doncs fins fa poc es parlava de Corrupció o Corrompre[1] l'infant o l'adolescent.

Consell Nacional dels Infants i els adolescents: constitució (1a sessió) i presentació pública

Després d'un procés on hi ha participat, nois i noies, representants, representants de diferents consells de participació local, i coincidint amb la celebració del 25è aniversari de la Convenció sobre els drets de l'infant, s'ha constituït el primer Consell Nacional dels infants i els adolescents de Catalunya (Decret 200/2013, de 23 de juliol de 2013, dels consells de participació territorial i nacional dels infants i els adolescents de Catalunya).

L'acte de la constitució, que ha estat privat, i en el qual s'han escollit els seus representants: presidència, vicepresidència i secretaria, ha anat seguit amb un acte públic on s'ha fet la seva presentació oficial, amb la participació del President de la Generalitat de Catalunya i la Consellera de Benestar Social i Família.

2.2. Diagnòstic del conflicte. Morfologia: Tipus de conflictes (1/2)

[Ö] En la diagnosi del conflicte, la morfologia contempla tres aspectes: Estructura del conflicte, Tipus de conflictes i Tipologia de conflictes. En aquesta comunicació tractarem sobre els Tipus de conflictes: Nucli del conflicte i Localització del conflicte (1/2).

Tipus de conflictes

Naturalesa i característiques del conflicte. Per analitzar el tipus de conflicte tindrem en compte el nucli del conflicte, la localització del conflicte i l’objecte del conflicte. Qualsevol conflicte està constituït per tres elements: el problema, el procés i les persones. El problema té a veure amb el rera fons que hi ha en tot conflicte, el procés amb la manera com les parts han conduït el conflicte i les persones amb les seva actitud davant dels conflictes, principalment.

Nucli del conflicte

El nucli del conflicte sempre està ubicat en l’àmbit del problema. Els problemes que són nucli de qualsevol conflicte els anomenem problemes bàsics o de fons, i només tenen dues expressions problemes substantius i problemes emocionals.

Localització del conflicte

Ens assenyala l’àmbit (problema, procés o persona), on es troba instal·lat el conflicte. Cal diferenciar el nucli del conflicte de la localització del conflicte. La localització indica el lloc des del qual estan conflictuant les parts i ens mostra les possibilitats d’abordatge del nucli del conflicte. Quan el conflicte es localitza en l’àmbit del procés o de les persones el nucli continua ubicat en l’àmbit del problema i les parts focalitzen la seva atenció i les seves accions en una altra direcció.

En els conflictes localitzats en el procés i en les persones, les parts queden atrapades en qüestions superficials, com els successos que desencadenen el conflicte o els problemes secundaris que els acompanyen. Aquests es converteixen en l’objecte del conflicte, ignorant o desatenent el nucli del conflicte: problema bàsic que hi ha en el fons del conflicte.

Una tècnica útil per esbrinar i fer emergir entre les parts el nucli del conflicte serà preguntar per l’atribució que cadascuna d’elles fan del conflicte, és a dir: A què atribueixen el conflicte o què hi ha darrera el conflicte? I anar-ho desfullant com si fos una ceba per arribar el nucli, és a dir, allò que constitueix el problema bàsic. Aquest procés permet el distanciament emocional necessari per arribar al cor. Per identificar l’objecte del conflicte podem preguntar: Per quina cosa conflictuen les parts? I si això és un problema bàsic, entès com a necessari o imprescindible. Igualment, anar-lo qüestionant per arribar a les necessitats.

En conflictes de llarga durada el nucli del conflicte, centrat inicialment en l’àmbit del problema, pot anar-se desplaçant cap a l’àmbit del procés i de les persones: els actors. El problema de fons o substantiu que, inicialment, va provocar el conflicte s’ha diluït o amagat darrera nous conflictes amb problemes secundaris sovint irrellevants. El problema bàsic o nucli del conflicte no està en el centre del conflicte. El centre del conflicte, on les parts focalitzen atenció i accions, està ocupat pels problemes secundaris. Aquests problemes s’anomenen secundaris o simptomàtics perquè posen de relleu un conflicte que no es justifica per aquests problemes o s’interpreta com l’expressió d’un malestar: símptoma.

Podem distingir tres tipus de conflicte segons l’àmbit on es trobi localitzat el conflicte (veure figura 1):

Conflicte objectal
Localitzat en l’àmbit del problema que cal solucionar i que enfronta les persones.

La naturalesa del conflicte està en la tasca, l’assumpte o la situació (el problema) a resoldre i no afecta significativament la relació. S’anomenen objectals perquè se enfatiza la temática conflictiva, es decir, los objetivos, metas, pretensiones y propuestas de las partes[1]., i solament té en compte, des de la perspectiva del guany, el càcul del cost-benefici propis i no el perjudici que causa en l’altre. En els conflictes objectals les parts conflictuen pels interessos i en els interessos que tenen ambdues. Podem trobar-nos que els interessos siguin comuns o divergents.

En aquest tipus de conflicte les parts utilitzen el diàleg i la negociació per cercar solucions al conflicte. Aquí conflicte i problema són gairebé sinònims, si bé podem identificar el problema amb la cosa i el conflicte amb els interessos sobre la cosa. En el conflicte objectal el nucli del conflicte i l’objecte del conflicte coincideixen i, en conseqüència, les parts dirigeixen accions i atenció en la mateixa direcció: els problemes bàsics o de fons.

Conflicte competencial
Localitzat en l’àmbit del procés que segueixen les persones per resoldre el problema que les enfronta.

Es pot entendre com un conflicte de transició que es converteix en conflicte objectal o en conflicte actoral. El conflicte es troba localitzat en el procés, per un desplaçament del conflicte objectal o perquè ha sorgit i s’ha localitzat directament en l’àmbit del procés.

Concretament, el conflicte es pot localitzar en dos punts, en:

- La manca e reconeixement de la legitimitat, i per tant del dret, d’una o totes dues parts. No es reconeix a l’altra part el dret sobre el problema bàsic o de fons, que és motiu de conflicte.

- Les maneres que les parts posen en joc per reclamar o defensar els seus interessos. Maneres enteses com capacitats, habilitats, aptituds,... en definitiva competències. Aquí les competències no tenen a veure amb el dret com a legitimitat (el fons), sinó amb l’exercici del dret, amb la forma.

S’escau dialogar per aclarir si les parts són competents, en el sentit de si es reconeixen el dret sobre el problema, en el primer cas, o es milloren les maneres de reclamar i defensar els propis interessos, en el segon cas. Segons com es resolgui, el conflicte pot desplaçar-se a l’àmbit del problema i transformar-se en conflicte objectal o, en cas contrari, desplaçar-se a l’àmbit de les persones i transformar-se en conflicte actoral. Les parts es troben en el llindar de l’un i de l’altre, i la transició està en funció de la seva capacitat per mantenir el conflicte en el contingut i, així, preservar la seva relació, potenciar el diàleg i els canals de comunicació, o traslladar-lo a la relació i activar el conflicte mitjançant l’enfrontament i la cerca del perjudici de l’altre.

  

Tipus de conflictes interpersonals from Jordi Muner

Conflicte actoral
Localitzat del conflicte en l’àmbit de les mateixes persones responsables de resoldre el problema que les enfronta.

Com ja hem comentat el nucli del conflicte sempre està en l’àmbit del problema. En aquest tipus de conflicte, l’objecte del conflicte, com passa en el conflicte competencial, s’ha desplaçat de l’àmbit del problema al de les persones, però a diferència de l’anterior no suposa una etapa de transició i les parts hi poden quedar atrapades per les fortes implicacions i conseqüències emocionals i relacionals que el propi conflicte comporta. Aquesta és la diferència principal entre el conflicte objectal i actoral, en el primer el problema enfronta les persones, mentre que en el segon allò que les enfronta és el conflicte. Per això, en alguns conflictes es fa difícil esbrinar el problema bàsic, de fons pel qual estan enfrontades les parts.

S’anomenen conflictes actorals perquè el acento está puesto en la relación entre los actores y en la ponderación que cada uno hace del beneficio que obtiene en comparación con la pérdida que experimenta el oponente. El costo propio no es un elemento de consideración (cáculo de affecttio) [2].

L’objecte del conflicte en el conflicte actoral es pot situar tant en la relació entre les parts com en la persona de l'altre.

- Les parts no poden preservar la seva relació i el conflicte es localitza precisament en les maneres com es relacionen aquestes i no en l’exercici dels seus drets, com veiem en el conflicte competencial. Observem actituds i comportaments (postures) que les parts volen i solen justificar per la defensa de la seva posició sobre l’assumpte que és motiu de conflicte, d’una banda, i com a resposta a les actituds i comportaments de l’altre part, d’altra banda. Es a dir, com a resposta reactiva a la resposta de l’altre, generant un cercle viciós del qual no surten i que els provoca escalades. Amb aquestes actituds i conductes busquen el benefici propi encara que sigui en perjudici de l’altre tant personal com en llurs interessos i/o necessitats. En el pitjor dels casos, podem observar una voluntat expressa de perjudicar l’altre més que el benefici propi. Exemples d’aquest tipus de conflicte el trobem en expressions com: “la manera com em mira”, “amb quin to em parla”, “no em dirigeix la paraula”,...

- Si fem un pas més arribem al llindar del conflicte, el conflicte es troba localitzat en l’altre com a persona. Atribuïm el conflicte a la persona de l’altre i, en conseqüència, la persona (de l’altre) és el contingut del conflicte. Ens trobem amb el risc d’actes de violència, doncs l’altre deixa de tenir valor després d’haver-lo despullat dels seus drets, sobretot, del dret primer: la condició de persona. Percebem l’altre com el causant de les nostres desgràcies per les intencions que li atribuïm a les seves actituds i comportaments. No s’accepta l’altre com a persona, senzillament pel què és, per ser qui és, d’on és o com és (vestimenta, status social, actituds i comportaments, temperament,...),  i això independentment de les maneres que fa servir en el conflicte. S’ha passat de no acceptar les maneres de l’altre a no acceptar l’altre com a persona.

La distinción entre problemas sustantivos y problemas personales es importante porque el conflicto sustantivo [conflicte objectal] requiere negociación y solución de problemas entre los protagonistas, así como intervenciones mediadoras del consultor, mientras que el conflicto emocional [conflicte actoral] precisa de la reestructuración de las percepciones de la persona y el examen y tratamiento de los sentimientos de los protagonistas, así como las intervenciones conciliadoras del mediador. Los primeros procesos son básicamente cognoscitivos y los segundos son más afectivos [3].

---

[1] Entelman, Remo F. (2002) Teoría de conflictos. Ed. Gedisa. Barcelona. Pàgina 189.

[2] Entelman, Remo F. (2002) ídem. Pàgina 189 - 190.

[3] Walton, Richard E. Conciliación de conflictos. Diálogo interpersonal y consultoría de mediadores (2a edició) Ed. Addison-Wesley Iberoamericana. Wilmington (EUA). Pàgina 75.

Publicacions relacionades

1. Diagnòstic del conflicte des d'una perspectiva sistèmica: Principis i Àrees de diagnosi

2.1. Diagnòstic del conflicte. Morfologia: Estructura i Tipologia de conflictes

2.2. Diagnòstic de conflicte. Morfologia: Tipus de conflictes (2/2)

3.1. Diagnòstic del conflicte. Motius:Successos que provoquen el conflicte

Properes publicacions
3.2. Diagnòstic del conflicte. Motius: Arguments i Barreres davant els conflictes
4.1. Diagnòstic del conflicte. Maneig: Actitud davant del conflicte i Competències socio-emocionals
4.2. Diagnòstic del conflicte. Maneig: Gestió del conflicte
5.1. Diagnòstic del conflicte. Manifestació: Evolució del conflicte
5.2. Diagnòstic del conflicte. Manifestació: Interacció entre les parts
5.3. Diagnòstic del conflicte. Manifestació: Conseqüències del conflicte

Jordi Muner

Pedagog, mediador i psicoterapeuta familiar.

Diagnòstic del conflicte. Morfologia: Tipus de conflictes de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons

b. APGAR Familiar (Smilkstein, 1978)

[Ö] El Apgar Familiar (Family APGAR Questionnaire*), de Smilkstein, G. (1978) [1], consta de cinco ítems que recogen la percepción de disfunción familiar del sujeto que contesta, mediante cinco variables relacionadas con el funcionamiento familiar: (1) adaptación, (2) participación, (3) ganancia o crecimiento, (4) afecto y (5) recursos.

Mediante la categorización de 0 a 2 el sujeto da su percepción sobre cinco dimensiones del funcionamiento de su familia: (1) Estar satisfecho de la ayuda recibida por la familia, (2) Estar satisfecho con la forma en que la familia discute y comparte, (3) Creer que la familia acepta y apoya sus deseos, (4) Sentir que la familia le quiere, y (5) Estar satisfecho con el tiempo que la familia y el encuestado pasan juntos.

APGAR es un acrónimo de los conceptos que valora: (1) adaptabilidad (adaptability), que se define como la utilización de los recursos intra y extrafamiliares para resolver los problemas cuando el equilibrio de la familia se ve amenazado por un factor de estrés durante un período de crisis; (2) cooperación (partnertship), como la participación en la toma de decisiones y responsabilidades, lo cual define el grado de poder de los miembros de la familia; (3) desarrollo (growth), como la posibilidad de maduración emocional y física, así como de autorrealización de los miembros de la familia, por el apoyo mutuo; (4) afectividad (affection), como la relación de amor y atención entre los miembros de la familia, y (5) capacidad resolutiva (resolve), como el compromiso o determinación de dedicar tiempo (espacio, dinero) a los otros miembros de la familia [2].

Si bien el APGAR Familiar (Family APGAR Questionnaire) es un cuestionario autoaplicado con el objetivo de recoger la percepción de disfunción familiar del sujeto que contesta, hay algunas investigaciones que apoyan su uso como instrumento fiable y útil para medir el nivel de satisfacción con la función familiar.

Consta de 5 ítems en una escala Likert que se puntúa de 0 a 4 de acuerdo con la valoración dada por el sujeto en cada ítem: nunca (0), casi nunca (1), algunas veces (2), casi siempre (3) y siempre (4). Según la puntuación obtenida (entre 0 i 20) será la funcionalidad familiar (a mayor puntuación, mejor funcionalidad familiar):

0 – 9               disfunción grave

10 – 13           disfunción moderada

14 – 17           disfunción leve

18 – >18         familia funcional

* Esta escala persigue una valoración global de la familia en diferentes dimensiones o aspectos.

---

[1] Smilkstein G. The family APGAR: A proposal for a family function test and its used by physicians. J Fam Pract 1978; 6:12-31.

[2] Forero, L.M., Avendaño, M.C., Duarte, Z.J. y Campo-Arias, A. (2006), Consistencia interna y análisis de factores de la escala APGAR para evaluar el funcionamiento familiar en estudiantes de básica secundaria. Revista Colombiana de Psiquiatría, vol. XXXV / No. 1 / 2006, pág. 24

Publicaciones relacionadas
Escalas de evaluación familiar global

>> a. Escala de clima social en la familia (Moos y Tricjett, 1974)

>> c. Modelo McCaster de funcionamiento familiar (Epstein y Bishop, 1979)

>> d. Modelo circumflejo del sistema marital y familiar (Olson, 1979) (1/2)

>> d. Modelo circumflejo del sistema marital y familiar (Olson, 1979) (2/2)

>> e. Modelo sistémico de evaluación de la familia (Beavers, 1988)

>> f. Escala de relaciones familiares básicas (Linares, 1993)

Próximas publicaciones

Escalas de evaluación familiar global

f. Escala de relaciones familiares básicas (Linares, 1993)

g. Escala de evaluación global de la actividad relacional (EEGAR, DSM-IV, 1994)

h. Escala de satisfacción familiar por adjetivos (Barraca y Lopez-Yart, 1997)

Escalas de evaluación familiar dimensional

i. Dyadic ajustement scale (Spanier, 1976)

j. Child Well-Being Scales (Magura y Moses, 1986)

k. Cuestionario de aserción en la pareja (Carrasco, 1996)

Jordi Muner

Pedagog, mediador i psicoterpeuta familiar. 

APGAR Familiar (Smilkstein, 1978) de Jordi Muner està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons

Escola Itinere: Alumnos promoción 2013 - 2014

Postgrado en Prácticas Terapéuticas Supervisadas en Terapia Familiar

Formación de nivel especializado supervisión en terapia familiar sistémica por la Federación Espanola de Asociaciones de Terapia Familiar - FEATF). La Escola Itinere está acreditada como Centro de formación en Terapia Familiar Sistémica por la FEATF, miembro a su vez de la Eurpean Family Therapy Association (EFTA).

Máster en Terapia Familiar Socioeducativa

Formación de Master propio de la Universitat de Barcelona impartida por la Escola Itinere, institución acreditada como Centro de formación en Terapia Familiar por la Federación Espanola de Asociaciones de Terapia Familiar - FEATF), miembro a su vez de la Eurpean Family Therapy Association (EFTA).

Postgrado en Intervención Familiar Socioeducativa

Impartido por la Escola Itinere, Centro de formación en Terapia Familiar acreditado por la Federación Espanola de Asociaciones de Terapia Familiar - FEATF), miembro a su vez de la Eurpean Family Therapy Association (EFTA), ofrece una formación de nivel básico en Intervención con familias reconocida por la FEATF.

Esta formación agrupa las/los participantes del Postgrado en Intervención Familiar Socioeducativa y las/los participantes del 1º deMáster en Terapia Familiar Socioeducativa con la intención de facilitar el acceso al curso de 2º de Máster a las/los participantes que, habiéndose inscrito inicialmente para cursar el postgrado tengan interés, una vez finalizado el curso, en realizar la formación de nivel especializado avanzado que se ofrece en 2º de Máster en 'Terapia Familiar Socioeducativa'.

Postgrado en Intervención en Atenció Temprana: Primera infancia y Familia

Formación anual especializada en la prevención, detección e intervención de todos los trastornos, ya sean graves y permanente o leves y transitorios, que puedan aparecer en la población infantil entre los 0 y 6 años de edad, así como la intervención en el entorno socioeducativo y sanitario del niño y su familia. Se desarrollan recursos y estrategias para orientar y asesorar a las familias de estos niños/as, acompañando a los padres en la crianza y/o en el proceso de aceptación de las necesidades y las dificultades específicas de sus hijos.